Un vestit, un món

Creative Commons

Una de les coses que més il·lusió fa als llicenciats és la celebració de la graduació. Sí. Aquella festa amb la qual tots els alumnes, acompanyats dels seus pares i parelles, van força mudats a recollir els seus diplomes. Diplomes, que tot sigui dit, són falsos i no tenen cap mena de validesa.

Més enllà de la festa, però, hi ha una sèrie de rituals que es repeteixen any rere any. En aquestes dates, una de les preguntes més repetides per aquells estudiants que es graduen és: ja tens el vestit?. Si la teva resposta és sí, la pregunta següent és: com és? I si la teva resposta és no, els companys et comenten: com que encara no el tens?

El procés de comprar un vestit no és gens fàcil. Sobretot si ets un indecís com jo. Per moltes botigues que vagis i per molts que et provis sempre trobaràs algun defecte. I quan veus algun que t’agrada, resulta que no està la teva talla. Així que Murphi esdevé un enemic irrefutable i difícil de vèncer. Però no s’ha de perdre l’esperança ja que de botigues n’hi ha moltes. Igual que de preus, talles, models, etc.

Què em poso?

Ara bé, tot i que hi ha molts models, entre les noies existeix un malson. Un malson que horroritza a totes les presents a la festa. Un malson que pot desembocar amb males mirades, burles o, si més no, comparacions odioses. Estic parlant, ni més ni menys, de portar el mateix vestit que una altra alumna.

Desenganyem-nos. No hi ha cosa més horrible per a les noies que repetir vestit. Ara, normalment és un fet que sol passar i que genera les seves suspicàcies i curiositats. Però, que seria d’una festa sense aquestes coses? A més, les dones sempre tenen alguna cosa a criticar. Sempre. Si va massa curta, si aquest vestit és lleig, si aquell pentinat no és l’adequat, si va massa extremada...

En aquest sentit, nosaltres, els nois, ho tenim més fàcil. Primer que tot per què la majoria anem de la mateixa manera. O sigui, vestit negre i camisa i corbata a joc. Més simple impossible. Ara bé, la simplicitat no és sempre sinònim de discreció. Les corbates i les camises, a vegades, es fusionen formant una combinació demolidora per als ulls dels assistents a l’acte. En aquest cas, tot i que no sóc especialista amb aquest món tant estrany de la moda, aconsello que en un nit d’aquestes, quan més discret siguis millor.

Per aquells que necessiten un consell més acurat, sempre poden visitar aquesta pàgina. Aquí descobriran una guia adequada que detalla com combinar un vestit. Si encara teniu dubtes, us servirà de gran ajuda.

En resum, entenc que amb la discreció està l’èxit. Tot i que probablement, l’èxit d’aquest acte es acabar la nit amb el vestit net i polit, arribar a casa, penjar-te el diploma i dir: jo vaig superar la nit de la graduació. Si més no, per a molts que han passat per aquí, això ja hagués estat un miracle.

Universitat pública. Preus públics?

Creative commons

L'estudiant universitari té una sèrie de despeses que suposen una càrrega important per a la seva família o bé, per a la seva pròpia economia en el cas que estigui combinant treball i estudi. Aquests costos, deixant de banda el preu de la matrícula, es generen, entre d'altres, a partir dels serveis de copisteria, el bar de la universitat i el pàrquing.

Aquests tres serveis han creat, des de ja fa temps, una sèrie de queixes dins dels estudiants de la Universitat Rovira i Virgili. Els universitaris consideren que s'estan pagant uns preus força alts si es comparen amb la resta d'universitats públiques de Catalunya. En major èmfasi, gran part de les queixes van dirigides al Bar. Un servei que és prestat pel grup Soteras .

El preu d'un menú complet a aquest bar s'aproxima als 8 euros. Un preu doncs, un pèl desorbitat si tenim en compte la fràgil economia de la majoria dels estudiants. No s'entén com des de la URV no es subvenciona una part d'aquest cos per a què el preu final sigui més adient per a l'alumnat. En el cas de Televisió de Catalunya, el mateix menú té un preu d'uns 5 euros. Per tant, la diferència és bastant important i, fins i tot, no s'acaba d'entendre.

Deixant de banda el bar, un altre servei que ha generat polèmica és el pàrquing de la universitat. Un pàrquing que per als estudiants té un cost d'1 i 65 cèntims. O sigui, més de 8 euros setmanals. Més de 30 euros mensuals. La opció més còmoda per als estudiants seria que aquest fos gratuït. Tot i això, com que aquesta possibilitat és inviable ara per ara, es podrien crear uns abonaments mensuals per als estudiants. Uns abonaments que fessin més econòmica l'entrada al pàrquing a tots aquells que cada dia van conduint al seu respectiu campus.

En aquest sentit, representants del Sindicat d'Estudiants de la URV han manifestat, en exclusiva per aquest bloc, que les mobilitzacions i protestes continuaran ja que "és l'única manera que facin cas als estudiants i, a la vegada, és l'única manera per fer entendre que els preus que estem pagant són abusius en comparació amb altres universitats públiques catalanes".

Atès que l'economia de l'estudiant és dèbil, ajudes com la rebaixa subvencionada del preu del bar o bé del pàrquing suposarien una llança a favor de tots el joves. Probablement és millor això que no pas les inversions que es realitzen per a quedar bé i que ningú utilitza. Posem per cas la sala d'autoaprenentatge de llengües.

La línia oblidada

Després d'un temps sense actualitzar, torno a publicar un nou post en el qual vull tractar una problemàtica que, sovint, queda oblidada. En aquest cas, als mitjans de comunicació sempre estem parlant de les deficiències de la línia de tren de Rodalies. En canvi, la línia de mitja distància no apareix mai i no se li dóna cap mena d'importància. Tot i això, les mancances són les mateixes. Per aquest motiu, aprofitant una de les pràctiques de classe, he redactat una petita història sobre aquells qui cada dia agafem aquesta línia. La línia oblidada.

L’ambient és fred. Ho diu el termòmetre i ho diuen les cares que s’oculten darrere les bufandes i els abrics de coll alt. Molts ja fa estona que s’estan esperant i fan quelcom per perdre el temps. La resta espera amb els braços creuats i amb posat impacient. A la distància, enmig de la foscor, una llum blanca que s’aproxima. Els qui estaven asseguts s’aixequen amb pas decidit. Només cinc minuts de retard.

Amb l’entrada a la mà la gent es comença a aglomerar davant les portes amb l’incrèdul temor que algú, per excés d’aforament, no hi pugui entrar. Es barregen professors amb estudiants, perfums amb colònies barates, vestits amb texans esgarrats, advocats amb culpables, enamorats i somiadors. Aquí, si afluixes la mosca, tothom hi té cabuda. Aquí tothom sap que ha d’entrar el primer per agafar el millor lloc possible. Si és que existeix. Cosa que dubto.

S’obren les portes. Gent que entra, gent que surt. El típic forassenyat impacient que es salta totes les normes no-escrites. En qualsevol cas, els primers són els qui agafen la millor butaca sempre i quan no estigui reservada o ocupada. Els segons, són aquells qui busquen entre les restes i van apartant jaquetes i maletes. Quan la majoria de gent està asseguda, comença el que anomeno el joc dels hobbies. Pocs, però algú llegeix, altres escolten música, n’hi ha que peten la xerrada amb el company del costat, n’hi ha que juguen a recordar o imaginar temps millors mirant el paisatge. Amb tot, el tren es posa en marxa.

Gent dempeus. Al fons, un interventor revisant que les entrades siguin vàlides. Amb la seva corbata lila i amb uns pantalons dues talles més grans, es passeja pels vagons validant els bitllets. Aquells que no l’han comprat es fan els adormits amb l’esperança que el revisor els ignori. Picaresca simple però a vegades efectiva. Entretant, les portes del lavabo es van obrin i tancant al ritme que els necessitats, amb cara de fàstic, entren a aquell habitacle on la manca de netedat es barreja amb fortes olors.

Paral·lelament, el tren es va parant sense motiu conegut. Avui no hi ha vent, ni pluja i tampoc suïcides amb ganes de fer-se famosos. Igualment, però, el retard augmenta i alhora augmenten els rènecs i les mirades de reüll. Curiosament, quan pitjor van les coses el revisor més s’amaga i la informació escasseja. Així es la línia de mitja distància. Sense fer soroll acumula retards i queixes. De Barcelona a Tortosa. No és tant coneguda com la de les Rodalies però té els mateixos problemes.

Al cap d’una estona, el tren es posa en marxa de nou. Fora, l’ambient continua sent fred. Ho diu el termòmetre del vagó i la fina pluja que rellisca pel vidre.

Passeu, passeu

Després d'unes llargues vacances, tornem a actualitzar aquest bloc universitari. Com ja sabeu, ja fa unes setmanes que ha començat el segon quadrimestre a la majoria de les universitats catalanes i, per tant, els campus tornen a estar plens de joves que intenten, amb els seus estudis, buscar-se un futur dins d'aquest món laboral tant incert.

Ara bé, quan uns acabin la carrera hi haurà uns altres que començaran a fer-la. Aquests últims tenen la oportunitat de conèixer el funcionament de la universitat mitjançant les jornades de portes obertes. A grans trets, amb aquestes jornades es permet als futurs estudiants visitar les instal·lacions de la universitat, conèixer els plans d'estudis i emportar-te a casa algun regal de la universitat corresponent. En qualsevol cas, una bona alternativa a les monòtones classes de segon de batxillerat o d'altres cursos que et donen l'accés als estudis superiors.

Així doncs, en unes dates determinades, les universitats s'omplen de cares noves i joves que reconeixerem bàsicament per dos motius. El primer és que van en la boca oberta, indicant sorpresa o admiració, i el segon és per què porten una bossa de la universitat on hi va una samarreta (normalment un parell de talles més gran), un pin (que no es posa mai ningú) i un boli (que evidentment no funciona). Aquests tres objectes són, segons el parer dels grans pensadors de la universitat, elements imprescindibles per acabar de persuadir als estudiants indecisos.

Serveixen d'alguna cosa?

Personalment, tinc la sensació que la majoria dels estudiants que visiten la universitat durant els dies de portes obertes ho fan, senzillament, per no anar a classe. Animats per uns pares il·lusionats que reben la carta de la universitat, els joves emprenen el camí cap al campus corresponent en grups. Normalment, són grups d'amics de classe que acompanyen a una persona que té interès per anar. L'any passat a la Universitat Rovira i Virgili van anar 2000 estudiants en busca d'informació, no coneixem quants d'ells s'han matriculat aquest any.

Entenc però que aquestes jornades són necessàries ja que tot i que la informació la tenen a l'abast mitjançant Internet i, fins i tot, a través de les diferents xarrades que aquesta universitat realitza a diferents centres del territori, es sempre agradable observa com un futur professor t'ensenya les instal·lacions i t'explica el pla d'estudis. A més, hi ha una part dels estudiants que van a aquestes jornades amb la intenció de saber més. Per aquest motiu, la informació cara a cara i el tracte humà pot ajudar a fer veure les coses més clares a aquells estudiants que, a hores d'ara i tal com és normal, estan més preocupats per la selectivitat que no pas pel seu futur universitari.