La línia oblidada

Després d'un temps sense actualitzar, torno a publicar un nou post en el qual vull tractar una problemàtica que, sovint, queda oblidada. En aquest cas, als mitjans de comunicació sempre estem parlant de les deficiències de la línia de tren de Rodalies. En canvi, la línia de mitja distància no apareix mai i no se li dóna cap mena d'importància. Tot i això, les mancances són les mateixes. Per aquest motiu, aprofitant una de les pràctiques de classe, he redactat una petita història sobre aquells qui cada dia agafem aquesta línia. La línia oblidada.

L’ambient és fred. Ho diu el termòmetre i ho diuen les cares que s’oculten darrere les bufandes i els abrics de coll alt. Molts ja fa estona que s’estan esperant i fan quelcom per perdre el temps. La resta espera amb els braços creuats i amb posat impacient. A la distància, enmig de la foscor, una llum blanca que s’aproxima. Els qui estaven asseguts s’aixequen amb pas decidit. Només cinc minuts de retard.

Amb l’entrada a la mà la gent es comença a aglomerar davant les portes amb l’incrèdul temor que algú, per excés d’aforament, no hi pugui entrar. Es barregen professors amb estudiants, perfums amb colònies barates, vestits amb texans esgarrats, advocats amb culpables, enamorats i somiadors. Aquí, si afluixes la mosca, tothom hi té cabuda. Aquí tothom sap que ha d’entrar el primer per agafar el millor lloc possible. Si és que existeix. Cosa que dubto.

S’obren les portes. Gent que entra, gent que surt. El típic forassenyat impacient que es salta totes les normes no-escrites. En qualsevol cas, els primers són els qui agafen la millor butaca sempre i quan no estigui reservada o ocupada. Els segons, són aquells qui busquen entre les restes i van apartant jaquetes i maletes. Quan la majoria de gent està asseguda, comença el que anomeno el joc dels hobbies. Pocs, però algú llegeix, altres escolten música, n’hi ha que peten la xerrada amb el company del costat, n’hi ha que juguen a recordar o imaginar temps millors mirant el paisatge. Amb tot, el tren es posa en marxa.

Gent dempeus. Al fons, un interventor revisant que les entrades siguin vàlides. Amb la seva corbata lila i amb uns pantalons dues talles més grans, es passeja pels vagons validant els bitllets. Aquells que no l’han comprat es fan els adormits amb l’esperança que el revisor els ignori. Picaresca simple però a vegades efectiva. Entretant, les portes del lavabo es van obrin i tancant al ritme que els necessitats, amb cara de fàstic, entren a aquell habitacle on la manca de netedat es barreja amb fortes olors.

Paral·lelament, el tren es va parant sense motiu conegut. Avui no hi ha vent, ni pluja i tampoc suïcides amb ganes de fer-se famosos. Igualment, però, el retard augmenta i alhora augmenten els rènecs i les mirades de reüll. Curiosament, quan pitjor van les coses el revisor més s’amaga i la informació escasseja. Així es la línia de mitja distància. Sense fer soroll acumula retards i queixes. De Barcelona a Tortosa. No és tant coneguda com la de les Rodalies però té els mateixos problemes.

Al cap d’una estona, el tren es posa en marxa de nou. Fora, l’ambient continua sent fred. Ho diu el termòmetre del vagó i la fina pluja que rellisca pel vidre.