Universitat pública. Preus públics?

Creative commons

L'estudiant universitari té una sèrie de despeses que suposen una càrrega important per a la seva família o bé, per a la seva pròpia economia en el cas que estigui combinant treball i estudi. Aquests costos, deixant de banda el preu de la matrícula, es generen, entre d'altres, a partir dels serveis de copisteria, el bar de la universitat i el pàrquing.

Aquests tres serveis han creat, des de ja fa temps, una sèrie de queixes dins dels estudiants de la Universitat Rovira i Virgili. Els universitaris consideren que s'estan pagant uns preus força alts si es comparen amb la resta d'universitats públiques de Catalunya. En major èmfasi, gran part de les queixes van dirigides al Bar. Un servei que és prestat pel grup Soteras .

El preu d'un menú complet a aquest bar s'aproxima als 8 euros. Un preu doncs, un pèl desorbitat si tenim en compte la fràgil economia de la majoria dels estudiants. No s'entén com des de la URV no es subvenciona una part d'aquest cos per a què el preu final sigui més adient per a l'alumnat. En el cas de Televisió de Catalunya, el mateix menú té un preu d'uns 5 euros. Per tant, la diferència és bastant important i, fins i tot, no s'acaba d'entendre.

Deixant de banda el bar, un altre servei que ha generat polèmica és el pàrquing de la universitat. Un pàrquing que per als estudiants té un cost d'1 i 65 cèntims. O sigui, més de 8 euros setmanals. Més de 30 euros mensuals. La opció més còmoda per als estudiants seria que aquest fos gratuït. Tot i això, com que aquesta possibilitat és inviable ara per ara, es podrien crear uns abonaments mensuals per als estudiants. Uns abonaments que fessin més econòmica l'entrada al pàrquing a tots aquells que cada dia van conduint al seu respectiu campus.

En aquest sentit, representants del Sindicat d'Estudiants de la URV han manifestat, en exclusiva per aquest bloc, que les mobilitzacions i protestes continuaran ja que "és l'única manera que facin cas als estudiants i, a la vegada, és l'única manera per fer entendre que els preus que estem pagant són abusius en comparació amb altres universitats públiques catalanes".

Atès que l'economia de l'estudiant és dèbil, ajudes com la rebaixa subvencionada del preu del bar o bé del pàrquing suposarien una llança a favor de tots el joves. Probablement és millor això que no pas les inversions que es realitzen per a quedar bé i que ningú utilitza. Posem per cas la sala d'autoaprenentatge de llengües.

La línia oblidada

Després d'un temps sense actualitzar, torno a publicar un nou post en el qual vull tractar una problemàtica que, sovint, queda oblidada. En aquest cas, als mitjans de comunicació sempre estem parlant de les deficiències de la línia de tren de Rodalies. En canvi, la línia de mitja distància no apareix mai i no se li dóna cap mena d'importància. Tot i això, les mancances són les mateixes. Per aquest motiu, aprofitant una de les pràctiques de classe, he redactat una petita història sobre aquells qui cada dia agafem aquesta línia. La línia oblidada.

L’ambient és fred. Ho diu el termòmetre i ho diuen les cares que s’oculten darrere les bufandes i els abrics de coll alt. Molts ja fa estona que s’estan esperant i fan quelcom per perdre el temps. La resta espera amb els braços creuats i amb posat impacient. A la distància, enmig de la foscor, una llum blanca que s’aproxima. Els qui estaven asseguts s’aixequen amb pas decidit. Només cinc minuts de retard.

Amb l’entrada a la mà la gent es comença a aglomerar davant les portes amb l’incrèdul temor que algú, per excés d’aforament, no hi pugui entrar. Es barregen professors amb estudiants, perfums amb colònies barates, vestits amb texans esgarrats, advocats amb culpables, enamorats i somiadors. Aquí, si afluixes la mosca, tothom hi té cabuda. Aquí tothom sap que ha d’entrar el primer per agafar el millor lloc possible. Si és que existeix. Cosa que dubto.

S’obren les portes. Gent que entra, gent que surt. El típic forassenyat impacient que es salta totes les normes no-escrites. En qualsevol cas, els primers són els qui agafen la millor butaca sempre i quan no estigui reservada o ocupada. Els segons, són aquells qui busquen entre les restes i van apartant jaquetes i maletes. Quan la majoria de gent està asseguda, comença el que anomeno el joc dels hobbies. Pocs, però algú llegeix, altres escolten música, n’hi ha que peten la xerrada amb el company del costat, n’hi ha que juguen a recordar o imaginar temps millors mirant el paisatge. Amb tot, el tren es posa en marxa.

Gent dempeus. Al fons, un interventor revisant que les entrades siguin vàlides. Amb la seva corbata lila i amb uns pantalons dues talles més grans, es passeja pels vagons validant els bitllets. Aquells que no l’han comprat es fan els adormits amb l’esperança que el revisor els ignori. Picaresca simple però a vegades efectiva. Entretant, les portes del lavabo es van obrin i tancant al ritme que els necessitats, amb cara de fàstic, entren a aquell habitacle on la manca de netedat es barreja amb fortes olors.

Paral·lelament, el tren es va parant sense motiu conegut. Avui no hi ha vent, ni pluja i tampoc suïcides amb ganes de fer-se famosos. Igualment, però, el retard augmenta i alhora augmenten els rènecs i les mirades de reüll. Curiosament, quan pitjor van les coses el revisor més s’amaga i la informació escasseja. Així es la línia de mitja distància. Sense fer soroll acumula retards i queixes. De Barcelona a Tortosa. No és tant coneguda com la de les Rodalies però té els mateixos problemes.

Al cap d’una estona, el tren es posa en marxa de nou. Fora, l’ambient continua sent fred. Ho diu el termòmetre del vagó i la fina pluja que rellisca pel vidre.