El pròxim diumenge els ciutadans de Catalunya tenen una cita amb les urnes. Com ja sabeu es celebren les eleccions per a la presidència de la Generalitat. A quatre dies d’una cita històrica, com viuen els estudiants una cita d’aquesta mena?
De fet, a la Universitat Rovira i Virgili no s’han realitzat gaires actes entorn a les eleccions. Probablement, els polítics haurien de decidir a realitzar més actes a la nostra facultat més tenint en compte que hi ha un gran nombre de joves desinteressats per la política i que no tenen cap confiança amb el lideratge dels polítics actuals.
Amb tot aquest rerefons, la premsa ens mostra sovint com polítics visiten altres universitats, majoritàriament privades, amb l’objectiu de vendre el seu programa electoral. Per tant, aquesta manca pot ser és un dels motius pels quals els estudiants de la Universitat Rovira i Virgili no estan gaire mobilitzats per aquestes eleccions.
Desafecció entre els estudiants
De ben segur que el problema no és solament aquest. Hem de tenir en compte que la majoria d’estudiants, ja sigui de Tarragona, Barcelona, Vic o Lleida, estan en una situació bastant complexa. Amb la futura precarietat laboral com a horitzó, els estudiants actuals, la majoria amb un currículum excel·lent, esdevé escèptic davant de la quantitat de promeses ofertes pels representants polítics.
La comunitat universitària no busca paraules amagades amb una retòrica clàssica. La comunitat universitària busca respostes als problemes més candents. No tant sols per la generació actual, sinó també per la futura. Pocs universitaris creuen que algun dels candidats presents té la clau per a millorar el seu futur. Trist, però és així. Molts dels que l’any que ve acabem la carrera no tindrem un lloc de treball. I qui el tingui, estarà cobrant un sou bastant baix.
Evidentment, que els estudiants no demanem grans sous en el nostre primer treball. Els estudiants només demanem, en el meu cas, esperances per a un futur millor. Esperances per a no estar cobrant el mateix quan acabéssim que quan tinguem trenta anys. I és que sempre sentim que ens hem de formar, que hem d’estudiar...però fins a quin punt val la pena?
Punt i a part
És necessari un canvi de model. Més quan la demanda supera l’oferta. Més quan cada dia veiem llicenciats fent feines per les quals no han estudiat. Potser s’haurien de baixar les places d’alguna carrera i crear-ne de noves en aquelles on hi hagi més vacants, depenent del que demani el mercat. Més o menys com es vol fer a Bolonya.
A la Gran Bretanya, per exemple, s’ha pujat el preu de les carreres universitàries d’una forma considerable. Sí, ara estudiar és més car. Això no vol dir que només puguin estudiar els rics. Això vol dir que des de l’Estat s’ha de fer un esforç amb les beques i s’ha de premiar als estudiants que realment s’ho mereixin. Com? A partir de la seva renda i del seu rendiment al centre de secundària.
Hi ha massa estudiants. I no ho dic jo, ho diu força gent. N’hi ha tants que el més lògic és que molts acabem treballant en alguna cosa que no ens agradi. N’hi ha tant que tenir una carrera no serveix de res. Ara si no tens un màster no ets ningú en aquest món acadèmic. Per tant, cada generació està més preparada que l’anterior, cosa que augmenta la competència, augmenta el nombre de llicenciats i a la vegada, baixa els sous.
Per tant, necessitem un canvi de model. Que 5 anys d’estudi no siguin 5 anys llençats. Que 5 anys d’estudi et garanteixin, a la llarga, una feina adequada al teu perfil. Mentrestant, els presents i futurs estudiants estarem en un país que no sap cap a quin sector dirigeix la seva economia i en un país on els joves més preparats han d’emigrar en busca de noves oportunitats a l’exterior. Spain is different.
No hay comentarios:
Publicar un comentario